Reflexions sobre l'economia del coneixement

En el món actual el desenvolupament i el benestar de les societats no només s’expliquen pels factors productius normals, és a dir, terra, treball, capital i organització empresarial o know –how. Vivim en un nou model, el qual rep molts noms, un dels quals és economia del coneixement o societat de la informació i comunicació. En aquest nou model destaca el coneixement com a veritable essència de la competitivitat i motor pel desenvolupament a llarg termini. Tant és així que els actuals índex d’atur espanyols es deuen en bona part a la manca d’estudis dels nostres habitants i, no cal parlar del que s’anomena generació NINI.

Definim el coneixement com la capacitat per convertir dades i informació en accions efectives, si afegim competitivitat que vol dir la capacitat d’assolir els objectius més ràpidament i amb més èxit que els altres i si tenim una part de la població amb aquestes característiques i amb un compromís alt amb les empreses, evidentment tenim molt coneixement i es convertirà amb taxes més altres de productivitat.

El coneixement representa la intel·ligència humana aplicada a la producció. Tenim moltes dades (Internet ens proporciona un bon munt) però el fet important i rellevant és la capacitat de fer útils aquestes dades, la informació que agafem i convertim en útil d’elles. Si, és cert que les decisions ens poden portar a resultats positius i negatius, encara que, tots sabem, a partir d’una certa edat que els errors, també ens poden ajudar a tirar endavant.

La Investigació, la recerca, el desenvolupament,.... generen coneixement, la innovació aplica aquest coneixement als serveis (i/o productes) i és l’educació el que prepara als nostres joves per investigar i innovar. No la deixem de banda.

Eines digitals a l'educació, si/no, potser....

Actualment tots estem veient el gran debat que s'està donant sobre l'ús de les eines digitals a les escoles. Podem dir que el Departament d'Educació està dotant les escoles públiques amb el projecte 1+1 d'un ordinador per alumne/a i de llibres digitals, a més, de dotar el professorat de formacions tecnològiques diverses.

La meva qüestió, sent de l'escola concertada, aniria a reivindicar el fet que l'escola concertada, i sumem la privada, no pot gaudir del tot d'aquestes dotacions. És clar tots sabem que a Catalunya trobem escoles privades - concertades, carreteres amb peatges (que alguna empresa privada va fer en el seu moment) i evidentment sanitat privada. Podríem preguntar-nos les raons de fons???? Suposo que no cal obrir un gran debat per donar resposta.

Però no, aquest cop no vull reivindicar el fet de l'existència a Catalunya de una doble via pública i privada d'oferta de determinats serveis, més aviat voldria reivindicar el dret a la llibertat de poder fer servir eines que no estiguin tancades ni fetes per editorials les quals, amb els llibres digitals han vist com no perdre l'hegemonia dels llibres. Com a bona economista crec que, a Catalunya, com a la resta de l'estat espanyol, hauria de ser el Departament d'Educació el que cobrís la despesa de llibres o bé, continués donant molt recolzament a la idea de socialitzar els llibres, és a dir, o les famílies els tenen gratuïts totalment o en part, i el nen/a que el fa malbé en compra un de nou. Però ara que veig, doncs que les editorials estan veient el filó dels llibres digitals i, s'estan llençant de plè, sense plantejar la utilitat o no, els llibres digitals diguem, els que he vist fins ara (potser hi ha algun que no i demano disculpes per avançat!) són una reproducció dels que té l'alumnat a les seves mans en format paper, és a dir, hem canviat el format paper a digital i ja està. Home, tenim dibuixets, alguna pel·lícula reporduïda o còpia perquè no vinguin a demanar que paguem els drets cada vegada que la reproduïm... però no deixen de reproduir el model profe explica alumne escolta.

Crec que desprès de tants anys, potser que el professorat innovador ja s'ha cansat i ja està innovant la manera de fer les classes, els llibres digitals no poden estar tancats, i, per això reivindico el fet que el professorat faci els seus propis llibres amb l'ús del hardware 2.0. Que ens posin pissarres o no, que tinguem vídeoprojectors, que ens apropem més a l'alumnat és possible, però que poguem entre tots compartir webquests o projectes d'exelearning ens obre les portes a una societat oberta de la informació i la comunicació. Espero que amb els anys, les editorials deixin de tenir la paella pel mànec i crec, seriosament, que bons equips de treball en xarxa de totes les escoles, que són els que estan al peu del canó davant l'alumnat, són els que poden fer una realitat l'escola dins el context SIC oberta, plural i que tracti la diversitat. Les eines digitals 2.0 (programari) són les que ens poden facilitar molt més centrar les classes en l'alumnat i fer activitats d'aprenentatge diferenciades en les qual l'alumnat també pugui establir-se els seus propis objectius i desprès de prendre decisions i finalitzar la feina, veure fins on ha arribat, la coavaluació és possible si tot el professorat la vol fer possible.