Molt sovint, em trobo amb moltes de les amigues que al llarg dels gairebé 45 anys que tinc, (bé hauríem de restar-hi uns 4 - 5 anys, no??) he conegut. També em trobo amb amics, eh!!!
Quan parlem hi ha dos temes que sorgeixen espontàniament, el primer són les arrugues, per sort jo no en tinc moltes, per no dir-ne cap i totes elles m'han sentit la frase: "És que quan m'aixeco em poso 30 minuts al congelador...", l'altre tema és que totes diuen que estic igual, això si que, haig d'escriure que no és cert però que totes tenim un aire o un "queseyo" igual que fa 20 anys, o 30, si més no. (Bé, altres temes femenins com si estic grassa, si no anem a visitar al Sr. Roca freqüentment, com estan els homes de totes, i els nens/nenes de totes! .... els deixo de banda)
També en favor de moltes de les meves amigues, o "conegudes", -ara dubtaria perquè hauria de pensar en allò que realment no tens més amics que dits a les mans-, haig de dir que elles també és mantenen com fa anys.
De grups reals d'amistats, no virtuals, - encara que connectem pel Facebook, Linkedit...- , en tinc més de 3, les del cole, les de la facu, les de la primera escola on vaig treballar, les de la segona, les d'estiueig,.... i d'aquests han sortit alguns dels virtuals i, això que no soc com les meves filles que pertanyen a 300 grups, en tinc pocs i intento mantenir-los, però haig de dir que prefereixo prendre un café a "messengear" amb 15 a l'hora.
Un dels grups als quals no pertanyo però que m'agradaria crear és aquest de "dones de més de 40, suficientment preparades que han deixat anar, o no han acceptat una direcció d'empreses". El meu cas és conegut per la gent que m'envolta, desprès d'1 any de proves de tota tipologia per dirigir un centre escolar em vaig decantar per una coordinació en un altre, si penso conscientment, i comparo amb l'anterior feina, vaig baixar de categoria, i què???? Ara sent sincera hauria de dir que vaig rebutjar potser la feina de la meva vida????? Com penso en el futur i no en el passat crec que vaig fer bé, que he dedicat uns anys a les meves filles i que alguna cosa em va fer contribuir a la seva educació.
Algunes de les meves amigues, passats els 40 han fet exactament el mateix, tinc una amiga que desprès de crear la seva empresa, passats 3 anys i quan ja funcionava bé, la va vendre al seu soci i va marxar un any sabàtic als EU, en tornar va agafar una feina de càrrec intermedi però amb poca gent a les seves ordres i viu molt feliç, tampoc té arrugues i gaudeix de la vida. Una altra va decidir en tenir els fills que ja havia treballat prou, per sort pot viure amb el sou del seu marit i dedica les seves hores, ara que ja són més o menys grans, a ajudar els altres, porta la comptabilitat de dues empreses, ajuda a exportar vins a una empresa d'una altra amiga..... I, com aquests dos casos en podria explicar molts més.
En un dels sopars d'amigues del cole ens varem trobar unes 8, el cert és que totes fem goig i vam arribar a una conclusió, davant qualsevol repte som capaces de perdre la pell, som totes alegres, veiem el costat positiu de les coses, però cap renuncia a la seva esfera de "dignitat" i totes en algun moment ens hem sentit trepitjades per algú i hem pensat que davant tot, hem d'estar felices amb nosaltres mateixes, per tant, algú diria que som "conformistes" i jo comentaria que "som mitjanament felices" i que no necessitem ni un cotxe gran, ni un càrrec important, ni una casa a la muntanya per gaudir de la vida, del dia a dia...serà que ens van educar de forma molt diferent a l'actual?????
Ara bé, on està la conciliació de la vida laboral i familiar, on està la paritat de càrrecs directius... sí que puc dir que les ofertes de direcció per a dones comporten un sou més baix, sí que és cert allò que les dones hem de demostrar que sabem fer les coses, però val la pena????
Jo una de les coses que desitjo realment, hi ho expresso és que les meves filles no es trobin amb aquests “homes misògins” que no accepten que una dona pugui saber més que ells, que no accepten ser flexibles i que es creuen “sabedors de la veritat”. Espero que la veritat pertanyi a algun Déu dels que ens fan tenir fe, malgrat les circumstàncies i la meva fe comporta això que comentava, crec que dirigir alguna cosa, la meva vida, el que trobin les meves filles, com les meves amigues sense que em comporti baixar el meu nivell de felicitat, i sense que ningñu m'espatlli les il·lusions ja és una bona feina? Bé, l’esperança és el darrer que es perd i, per tant, qui no és consola és perquè no vol!
