Definició pròpia de competència professional en l'àmbit docent.

(extret de la meva tesina)
La definició que més s’ajustaria, al meu parer, a la competència professional en l’àmbit docent seria la següent:

Desenvolupament en situacions concretes i reals de treball del conjunt d’atributs (coneixements, capacitats, habilitats, destresses i actituds) que es poseeixen acomplint una sèrie de criteris de professionalitat propis de la funció docent.

Les raons d’aquesta definició és emfatitzar l’activitat és a dir el desenvolupament d’una sèrie d’atributs, diferenciant habilitats de destresses, ja que l’habilitat té en compte el saber el que s’està fent (càlcul mental sense paper) mentre que la destressa és una execució d’una tasca (precisió amb una eina de treball). Tenint en compte a més, que les capacitats són habilitats cognitives complexes que posibiliten l’articulació de coneixements per actuar i interactuar en situacions determinades en diferents contexts i, en darrer lloc que les actituds són la disposició dels subjectes per a actuar amb responsabilitat i autonomia amb l’aplicació de diferents criteris front a diverses alternatives en el món laboral. Com a definició breu podria dir que és el desenvolupament de capacitats en l’activitat professional, en aquest cas activitat docent.

Petita resenya a la formació per competències.

Els criteris de professionalitat propis esmentats en l’anterior definició de competències ens porten a reflexionar sobre nivells de qualificació o establiment d’indicadors. Aquests indicadors serien descriptors qualitatius de les situacions de treball i de les capacitats que s’utilitzen en situacions reals, com poden ser la capacitat d’innovar o d’adaptar-se a les noves tecnologies sempre canviants en un context virtual i la transmissió d’aquestes a l’alumnat subjecte d’una acció educativa.

La possessió o no possessió dels diferents atributs ens portaria a definir diferents tipus de formació per competències i com hem esmentat abans podríem diferenciar una formació inicial d’una més específica adaptable al context on vol exercir la funció docent el professional en qüestió.

Mentre la formació inicial de professorat hauria d’orientar-se en proporcionar els coneixements teòrics necessaris, vincular els nous coneixements amb els ja posseïts de manera significativa, en dotar el docent de coneixements, estratègies metodològiques, i recursos i materials que els siguin funcionals, així com permetre la seva atenció a la diversitat, promoure experiències interdisciplinars, facilitar els debats amb els altres docents, promoure la investigació i fer-los participar en el fet educatiu, la formació específica hauria d’adaptar-se al context educatiu o àmbit d’actuació d’aquest docent. (Imbernon, 1994; Garcia Aretio, 2001)

Gràcies a aquesta perspectiva de les competències podem orientar la formació del docent des d’un punt de vista diferent que formi a aquest amb el perfil que està citat al primer apartat en els termes de posseir coneixements sobre la matèria que imparteix i fer-la entenedora als seus alumnes (organitzacional i pedagògica), en termes de conèixer els mecanismes que permeten regular, controlar, avaluar i preparar a l’alumnat (avaluadora) o com a responsable ètic davant l’alumnat, les famílies i la societat (social i tècnica) i com a investigador.

Així arribaríem a una orientació conceptual de formació específica orientada a la indagació en la pràctica que permetria crear un docent reflexiu, crític i investigador a l’aula[1]. Aquest fet exigiria un nou plantejament en la formació del professorat que consistiria en tenir en compte l’entorn, l’individu, la institució, la comunitat, les bases implícites subjacents, les decisions i les actituds del docent en un context específic: el centre i l’aula. (Imbernon, 1994)
[1] Aula i centre vist des d’una perspectiva àmplia que inclogui tant l’ensenyament presencial com virtual.

Competències professionals del docent virtual sota una concepció constructivista

(aquest escrit és una part de la meva tesina)

En un context virtual l’alumnat es comunica amb els docents a través de diferents eines al seu abast. En ser un tipus d’educació caracteritzada perquè els estudiants estan distanciats en lloc i temps dels docents, i en predominar el fet de l’ús de les noves tecnologies, comporta que els docents necessitin uns continguts i programes que permetin l’aprenentatge a l’alumnat.

El docent que realitza les seves activitats en un context virtual ha de ser capaç de captar l’interès del seu alumnat per la matèria, les necessitats d’aquest alumnat i acomplir amb els seus objectius docents. Els materials didàctics compleixen una important funció educativa, però és el docent el que assegura aquesta funció tant en la planificació de la matèria durant tot el curs, com facilitant la seva comprensió. La tasca docent en el cursos virtuals consisteix bàsicament en la planificació del curs, el seu seguiment, l’adaptació a possibles canvis, i l’avaluació de l’aprenentatge dels continguts i encara que aquestes tasques siguin molt semblants a les del docent presencial és el l’entorn de comunicació on es fan més importants els canvis.

La concepció constructivista (Coll, 1986; 1990; fins a Zabala, 1995) integra una sèrie de principis que permeten comprendre la complexitat dels processos d’ensenyament-aprenentatge, articulats entorn a l’activitat intel·lectual implicada en la construcció de coneixements. Aquesta idea es basa en el fet que en els estudis de caire adult, ens trobem davant un alumnat que, motivat pels coneixements bàsics que posseeix de determinada temàtica professional, vol anar més enllà. Això comporta que el seu esquema de coneixement depèn del seu nivell de desenvolupament i dels coneixements previs que ha pogut anar construint en desenvolupar la seva professió; i per tant el professorat haurà de definir una situació d’aprenentatge que serà un procés de contrast, de revisió i de construcció d’esquemes de coneixement sobre continguts professionals i, escolars en determinats casos. Com aquest alumnat ha de poder actualitzar els seus esquemes seran necessàries diferents formes d’activitat que permetin identificar similituds, discrepàncies, i elaborar problemes per a que es produeixi un aprenentatge significatiu. Tot això a més, es portarà a terme en un context virtual d’ensenyament, comptant amb la diferència espai - temps, per la qual cosa, la planificació i la interacció - comunicació haurà de ser una eina útil tant pel professorat com per l’alumnat. (Coll, 1993)

L’aprenentatge dels diferents continguts per part de l’alumnat i la forma en que són apresos dependrà molts cops de l’habilitat amb la qual es formulin per part dels consultors (Badia, Momimó, 2001) si acceptem que l’educació a distància és dóna en un context més on es desenvolupen els processos d’ensenyament - aprenentatge, podem acceptar l’aplicació de les formes que s’apliquen en l’ensenyament presencial.

El docent ha de formar en diferents capacitats, enfocades al coneixements de la seva matèria i a la possibilitat de comprendre i transformar la realitat, la qual cosa comportarà el desenvolupament de l’alumnat. Aquest alumnat aportarà la seva experiència i se’l dotarà d’eines i instruments que permetin construir una interpretació personal i subjectiva del que està aprenent. Com tot l’alumnat tindrà diferents interpretacions ens trobem amb un tractament de la diversitat innat al mateix fet d’ensenyar. Així el docent virtual s’ha de trobar amb una gran diversitat d’estratègies per estructurar les seves interaccions educatives amb l’alumnat. Des d’una posició de mediador entre alumnat i matèria, a l’atenció individual amb l’alumnat, i amb situacions que li poden comportar retar, dirigir, suggerir... per tant l’estudi de la interacció ha de facilitar al docent el seguiment dels processos que duen a terme els alumnes en les seves aules virtuals.

D’aquesta manera podem dir que ens trobem a l’aula amb diferents factors que intervenen en l’ensenyament – aprenentatge i per tant podem parlar de:

• Competències bàsiques: Coneixement de la matèria que impartirà i de la cultura actual (competència cultural)
• Competències pedagògiques: Habilitats didàctiques, tècniques d’investigació,...
• Competències tècniques: Habilitats instrumentals i coneixement de nous llenguatges (TIC, hipertext...)
• Competències de gestió: Paperassa, notes, expedients, relacions amb la institució...
• Competència investigadora: Preocupació i interès per tot lo nou que engloba la seva matèria i el seu context de treball.
• Característiques personals : maduresa i seguretat, empatia, autoestima...

En parlar de docent virtual, les habilitats instrumentals seran bàsiques per a desenvolupar la seva tasca docent ja que el docent virtual no entra en contacte físic amb els seus estudiants (Sherry, 1996) i les característiques tant de la institució com la forma de comunicar-se diferiran.

Les competències relacionades amb la interacció (comunicació virtual) són les que poden diferenciar la pràctica docent. Existeixen diferents estils discursius en els missatges enviats pels docents al seu alumnat i és en aquest camp on crec pertinent reflexionar en els estils de comunicació i redacció dels missatges tenint en compte els formats empleats, i les competències necessàries per a arribar als objectius d’aprenentatge de l’alumnat. Però a més acceptant el paper rellevant de les variables personals, podem distingir que el coneixement de les variables de la persona (o atributs personals) té dues vessants; el coneixement de les capacitats i qualitats permanents d’un mateix i el coneixement de processos i estats transitoris. I, tenint en compte que estudis recents accepten les variables personals com a determinants en l’ús de les estratègies d’aprenentatge podem efectuar una descripció d’un context i descriure aquesta relació. (adaptació Monereo, 1994)

L’educació en la societat de la informació ha de basar-se en l’ús per part del docent d’aquestes habilitats comunicatives i variables personals de tal forma que permetin participar més activament i de forma més reflexiva i crítica al seu alumnat.

Realitzant com a conclusió una comparativa de les quatre classificacions anteriors i tenint en compte les diferents interaccions que es donen en un context virtual sota un enfocament constructivista, podem extreure una sèrie de conclusions que ens portaran a un esbós de classificació pròpia:

• Existeixen una sèrie de competències lligades als coneixements tant de la matèria com al context virtual, fent referència aquestes darreres tant al domini de les eines informàtiques com d’Internet o del correu electrònic. Les primeres podríen anomenar-se bàsiques mentre les segones serien competències o habilitats instrumentals lligades al camp de la tecnologia. A mesura que la tecnologia avança el docent ha d’anar sent format en els canvis que es produeixen en aquesta tecnologia.
• Podem agrupar unes altres competències en l’àmbit de la pedagogia, englobarien totes les referències a activitats d’aprenentatge, treball individual i de grup per tant englobaria les tasques de facilitador de continguts, assessor en el procés d’aprenentatge, guia.
• Les darreres competències es desenvoluparien personalment, farien certa la referència a l’ajustament personal en la manera d’exercir la seva professió. A més, s’inclouria en aquest apartat la faceta d’investigador i de “preocupat per la docència” Aquí podríem incloure la competència comunicativa de cada docent que és la que analitzarem en el nostre estudi.
• Les competències anomenades de gestió o administratives es corresponen amb el fet d’usar instruments diversos per a comunicar-se tant amb el que és la institució com a fer de nexe d’unió entre institució i alumnat, com a poder transmetre queixes, suggeriments, fer llistats de seguiment... és el que el docent anomena paperassa que en aquest cas es fa virtualment però que no deixa d’estar lligat a la consulta d’expedients, notes i altres detalls burocràtics lligats a la tasca de docent. A més aquesta funció és la que ha de permetre a l’alumnat d’entendre la filosofia de la institució en la qual està cursant els seus estudis.
• La darrera competència important per a mi és la investigadora que lligaria tant el fet d’anar-se reciclant per a donar unes matèries que estan al dia com l’interès per tot allò nou que es dóna en el camp de les tecnologies, la pedagogia... És molt important la transmissió d’aquest nou coneixement a l’alumnat mitjançant noves avaluacions continuades o nous instruments.
• Aquí teniu la comparativa: