Definició pròpia de competència professional en l'àmbit docent.

(extret de la meva tesina)
La definició que més s’ajustaria, al meu parer, a la competència professional en l’àmbit docent seria la següent:

Desenvolupament en situacions concretes i reals de treball del conjunt d’atributs (coneixements, capacitats, habilitats, destresses i actituds) que es poseeixen acomplint una sèrie de criteris de professionalitat propis de la funció docent.

Les raons d’aquesta definició és emfatitzar l’activitat és a dir el desenvolupament d’una sèrie d’atributs, diferenciant habilitats de destresses, ja que l’habilitat té en compte el saber el que s’està fent (càlcul mental sense paper) mentre que la destressa és una execució d’una tasca (precisió amb una eina de treball). Tenint en compte a més, que les capacitats són habilitats cognitives complexes que posibiliten l’articulació de coneixements per actuar i interactuar en situacions determinades en diferents contexts i, en darrer lloc que les actituds són la disposició dels subjectes per a actuar amb responsabilitat i autonomia amb l’aplicació de diferents criteris front a diverses alternatives en el món laboral. Com a definició breu podria dir que és el desenvolupament de capacitats en l’activitat professional, en aquest cas activitat docent.

Petita resenya a la formació per competències.

Els criteris de professionalitat propis esmentats en l’anterior definició de competències ens porten a reflexionar sobre nivells de qualificació o establiment d’indicadors. Aquests indicadors serien descriptors qualitatius de les situacions de treball i de les capacitats que s’utilitzen en situacions reals, com poden ser la capacitat d’innovar o d’adaptar-se a les noves tecnologies sempre canviants en un context virtual i la transmissió d’aquestes a l’alumnat subjecte d’una acció educativa.

La possessió o no possessió dels diferents atributs ens portaria a definir diferents tipus de formació per competències i com hem esmentat abans podríem diferenciar una formació inicial d’una més específica adaptable al context on vol exercir la funció docent el professional en qüestió.

Mentre la formació inicial de professorat hauria d’orientar-se en proporcionar els coneixements teòrics necessaris, vincular els nous coneixements amb els ja posseïts de manera significativa, en dotar el docent de coneixements, estratègies metodològiques, i recursos i materials que els siguin funcionals, així com permetre la seva atenció a la diversitat, promoure experiències interdisciplinars, facilitar els debats amb els altres docents, promoure la investigació i fer-los participar en el fet educatiu, la formació específica hauria d’adaptar-se al context educatiu o àmbit d’actuació d’aquest docent. (Imbernon, 1994; Garcia Aretio, 2001)

Gràcies a aquesta perspectiva de les competències podem orientar la formació del docent des d’un punt de vista diferent que formi a aquest amb el perfil que està citat al primer apartat en els termes de posseir coneixements sobre la matèria que imparteix i fer-la entenedora als seus alumnes (organitzacional i pedagògica), en termes de conèixer els mecanismes que permeten regular, controlar, avaluar i preparar a l’alumnat (avaluadora) o com a responsable ètic davant l’alumnat, les famílies i la societat (social i tècnica) i com a investigador.

Així arribaríem a una orientació conceptual de formació específica orientada a la indagació en la pràctica que permetria crear un docent reflexiu, crític i investigador a l’aula[1]. Aquest fet exigiria un nou plantejament en la formació del professorat que consistiria en tenir en compte l’entorn, l’individu, la institució, la comunitat, les bases implícites subjacents, les decisions i les actituds del docent en un context específic: el centre i l’aula. (Imbernon, 1994)
[1] Aula i centre vist des d’una perspectiva àmplia que inclogui tant l’ensenyament presencial com virtual.