H. Simon i J. March van introduir una visió diferent de la presa de decisions per entendre el comportament de les organitzacions dels anys 50. Van destacar que les persones treballaven en organitzacions racionals i es comportaven de forma racional, però constatant que la racionalitat del ser humà és limitada. A diferència dels supòsits clàssics de la presa de decisions en el qual es deia que s’avaluaven només les opcions disponibles, el seu model suggeria que les persones analitzen també d’altres alternatives.
Les decisions són una part essencial de la vida, tant dins com fora del treball, i els directius, normalment, han de decidir entre dues o més opcions, si només tenim una opció evidentment no s’ha de decidir res. La presa de decisions abasta tot el procés que suposa prendre decisions adequades i eficaces (si a més associem costos parlarem d’eficients) i la seva posada a la pràctica i posterior control.
Una decisió és un judici o elecció i en consistir en una elecció depèn molts cops del decisor i de la seva importància. Si tenim gana, el fet de menjar no és una decisió, ara bé el fet de decidir entre un entrepà o un donut pot arribar a ser un gran embolic si comencem a pensar en calories, components...... Les decisions ja només per això poden ser classificades. La classificació més normal és entre rutinàries i per tant amb resposta immediata, d’emergència, que són aquelles que ens sorgeixen de cop, no tenen precedents i es resolen immediatament a mesura que passen els fets; estratègiques que porten en la presa de decisions l’avaluació de les alternatives i la consideració de fites i objectius que s’han de convertir en plans concrets o decisions secundàries i funcionals, que són totes aquelles que estan relacionades amb problemes de personal i requereixen un maneig delicat.
Evidentment que prendre una decisió passa per identificar el tema, prioritzar objectius, analitzar les parts implicades; recorrent a vegades a l’opinió d’altres; comparar les solucions, comprendre els riscs associats a cada solució i prendre la decisió.
Cada persona té un estil en la presa de decisions, i independentment de sí és lògic o creatiu, el mètode ha de ser racional i senzill. Els bons executius no permeten que les seves decisions o resultats es vegin afectats per circumstàncies personals.
1.1. La presa de decisions: les diferents formes de prendre decisions.
Es creu que l’emoció, la imaginació, la intuïció i la creativitat estan situades en un costat del cervell i que en l’altre es troben la lògica, el llenguatge, les matemàtiques i la anàlisi. Encara que tots tenim un costat dominant això no vol dir que els executius es divideixen en dues categories, l’executiu intuïtiu que decideix de forma creativa i espontània i el director lògic que treballa d’una manera racional, basada en un judici determinat per les dades. Sigui quin sigui el nostre director, o nosaltres mateixos al prendre una decisió, sempre s’ha d’intentar assolir un equilibri entre ambdós facultats.
independentment de l’estil de vida per prendre decisions, s’ha de ser sistemàtic. Ser sistemàtic té les seves avantatges ja que es garanteix que es tinguin en compte tots els temes pertinents, es reuneix tota la informació necessària, es consideren i comparen totes les alternatives i s’identifiquen les dificultats avaluant la seva factibilitat i conseqüències.
No només corren risc les persones intuïtives, qualsevol alternativa amb un resultat incert suposa cert element de risc, i podem incloure també a les persones lògiques. Gran part de la diferència entre els dos mètodes per arribar a una decisió està en l’enfocament mental: els pensadors intuïtius aposten per una opció de la certesa de la qual estan convençuts, encara que altres percebin què és inviable, mentre que els pensador lògics calculen totes les possibilitats i només llavors decideixen intentar assolir la millor opció. D’una manera o altre tots hem d’intentar minimitzar el risc.
1.2. La delegació.
La presa de decisions de dalt a baix condueix a la delegació de tasques. Això és natural per les jerarquies però s’ha de decidir quines decisions s’han de prendre i quines s’han de delegar.
S’ha d’optar per quines decisions ha de prendre un mateix i quines delegar. Avaluar quines poden prendre els nostre subordinats i si la resposta és cap vol dir que l’avaluació de la situació o la contractació i/o capacitació dels nostre personal falla. S’ha d’avaluar quins aspectes tenen el major impacte en els resultats i s’han de reservar les decisions relacionades amb aquests aspectes per poder delegar totes les altres. Reservar una tasca a més no vol dir monopolitzar el procés, el nostre personal pot participar en la presa de decisions mentre que nosaltres prendrem la decisió final.
S’ha de recordar que sempre se segueix sent responsable de les decisions que es deleguen. Controlar els delegats i les tasques més delicades serà sempre feina del cap. Per tant, una visió global per capacitat i controlar el personal, per desenvolupar la confiança en els altres o per mantenir el flux d’informació i motivant els altres és necessari. Sobretot cal que respectem les decisions fetes pels altres i ni donar contraordres ni anticipar-nos a la seva solució/decisió. Només podrem rebutjar una decisió desprès de discutir a fons amb la persona que l’ha pres.
Per exemple: és millor aprovar les sol·licituds d’hipoteques en les sucursals que en les seus centrals.
Passar les decisions a nivells superiors comportarà retards i quan més nivells jeràrquics més retards. En canvi decidir a nivells inferiors ofereix bons resultats en quant a rapidesa i eficàcia. Encara que haguem de controlar als delegats, s’adapten ràpidament a la presa de decisions.
Les decisions són una part essencial de la vida, tant dins com fora del treball, i els directius, normalment, han de decidir entre dues o més opcions, si només tenim una opció evidentment no s’ha de decidir res. La presa de decisions abasta tot el procés que suposa prendre decisions adequades i eficaces (si a més associem costos parlarem d’eficients) i la seva posada a la pràctica i posterior control.
Una decisió és un judici o elecció i en consistir en una elecció depèn molts cops del decisor i de la seva importància. Si tenim gana, el fet de menjar no és una decisió, ara bé el fet de decidir entre un entrepà o un donut pot arribar a ser un gran embolic si comencem a pensar en calories, components...... Les decisions ja només per això poden ser classificades. La classificació més normal és entre rutinàries i per tant amb resposta immediata, d’emergència, que són aquelles que ens sorgeixen de cop, no tenen precedents i es resolen immediatament a mesura que passen els fets; estratègiques que porten en la presa de decisions l’avaluació de les alternatives i la consideració de fites i objectius que s’han de convertir en plans concrets o decisions secundàries i funcionals, que són totes aquelles que estan relacionades amb problemes de personal i requereixen un maneig delicat.
Evidentment que prendre una decisió passa per identificar el tema, prioritzar objectius, analitzar les parts implicades; recorrent a vegades a l’opinió d’altres; comparar les solucions, comprendre els riscs associats a cada solució i prendre la decisió.
Cada persona té un estil en la presa de decisions, i independentment de sí és lògic o creatiu, el mètode ha de ser racional i senzill. Els bons executius no permeten que les seves decisions o resultats es vegin afectats per circumstàncies personals.
1.1. La presa de decisions: les diferents formes de prendre decisions.
Es creu que l’emoció, la imaginació, la intuïció i la creativitat estan situades en un costat del cervell i que en l’altre es troben la lògica, el llenguatge, les matemàtiques i la anàlisi. Encara que tots tenim un costat dominant això no vol dir que els executius es divideixen en dues categories, l’executiu intuïtiu que decideix de forma creativa i espontània i el director lògic que treballa d’una manera racional, basada en un judici determinat per les dades. Sigui quin sigui el nostre director, o nosaltres mateixos al prendre una decisió, sempre s’ha d’intentar assolir un equilibri entre ambdós facultats.
independentment de l’estil de vida per prendre decisions, s’ha de ser sistemàtic. Ser sistemàtic té les seves avantatges ja que es garanteix que es tinguin en compte tots els temes pertinents, es reuneix tota la informació necessària, es consideren i comparen totes les alternatives i s’identifiquen les dificultats avaluant la seva factibilitat i conseqüències.
No només corren risc les persones intuïtives, qualsevol alternativa amb un resultat incert suposa cert element de risc, i podem incloure també a les persones lògiques. Gran part de la diferència entre els dos mètodes per arribar a una decisió està en l’enfocament mental: els pensadors intuïtius aposten per una opció de la certesa de la qual estan convençuts, encara que altres percebin què és inviable, mentre que els pensador lògics calculen totes les possibilitats i només llavors decideixen intentar assolir la millor opció. D’una manera o altre tots hem d’intentar minimitzar el risc.
1.2. La delegació.
La presa de decisions de dalt a baix condueix a la delegació de tasques. Això és natural per les jerarquies però s’ha de decidir quines decisions s’han de prendre i quines s’han de delegar.
S’ha d’optar per quines decisions ha de prendre un mateix i quines delegar. Avaluar quines poden prendre els nostre subordinats i si la resposta és cap vol dir que l’avaluació de la situació o la contractació i/o capacitació dels nostre personal falla. S’ha d’avaluar quins aspectes tenen el major impacte en els resultats i s’han de reservar les decisions relacionades amb aquests aspectes per poder delegar totes les altres. Reservar una tasca a més no vol dir monopolitzar el procés, el nostre personal pot participar en la presa de decisions mentre que nosaltres prendrem la decisió final.
S’ha de recordar que sempre se segueix sent responsable de les decisions que es deleguen. Controlar els delegats i les tasques més delicades serà sempre feina del cap. Per tant, una visió global per capacitat i controlar el personal, per desenvolupar la confiança en els altres o per mantenir el flux d’informació i motivant els altres és necessari. Sobretot cal que respectem les decisions fetes pels altres i ni donar contraordres ni anticipar-nos a la seva solució/decisió. Només podrem rebutjar una decisió desprès de discutir a fons amb la persona que l’ha pres.
Per exemple: és millor aprovar les sol·licituds d’hipoteques en les sucursals que en les seus centrals.
Passar les decisions a nivells superiors comportarà retards i quan més nivells jeràrquics més retards. En canvi decidir a nivells inferiors ofereix bons resultats en quant a rapidesa i eficàcia. Encara que haguem de controlar als delegats, s’adapten ràpidament a la presa de decisions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada